Gaudeix de Batea de la Terra Alta

 

Batea

Comarca: Terra Alta - Habitants: 1.938 - Extensió: 128,41 km² - Batea, Pinyeres. (Fuente: Nomenclàtor oficial de la Generalitat de Catalunya)

Batea

Situació i presentació

El municipi de Batea, de 128,73 km², és el més extens de la comarca i es troba al seu extrem més occidental. Limita al N amb la Pobla de Massaluca, al NE i l’E amb Vilalba dels Arcs i Gandesa, al SE amb Bot i al S amb el terme de Caseres. Ja dins la comarca del Matarranya, pertanyent administrativament a l’Aragó, limita a l’W amb el municipi de Maella i al NW amb Favara de Matarranya i Nonasp.

El límit històric entre les terres tarragonines i aragoneses és el riu d’Algars, que en direcció S-N forma, en bona part, el límit de ponent. L’altitud del terme oscil·la entre els 200 m i escaig de Pinyeres i els 460 de la punta dels Massalucans, tot i que s’assoleixen els 526 m al tossal de Mudèfer, a la serra de Botja, al límit meridional. Aquesta última fa de divisòria de les aigües del riu de les Canaletes, del riu d’Algars i de la Vall Major. El territori és format d’estrets barrancs paral·lels, els quals fan cap a les diferents valls vertebradores. La vall de Voravall o de Barball és a llevant, el riu d’Algars a ponent, els Gassos al SW, i, sobretot, la Vall Major, la més important de totes i base de la producció agrícola, travessa de S a N el terme, des de la serra de Botja fins al Matarranya, riu al qual vessa les aigües, ja dins el terme de Nonasp, vora avall de la confluència d’aquest amb el riu d’Algars. La vall del riu d’Algars segueix uns 8 km els confins occidentals del terme, bé que les dues ribes resten al seu interior, llevat en dos curts trams que limiten amb el terme de Maella

La població

Les primeres dades de població (bateans) es remunten a l’edat mitjana, quan Batea fou el nucli més poblat de la comarca, per damunt de Gandesa. El 1358 es registraren 214 focs (aproximadament 900 persones), a aquests cal afegir els 29 focs de Pinyeres (120 persones) i els 22 d’Algars (uns 92 h). Aquesta primacia no es mantingué, però, i el 1365 sols hi restaven 94 focs d’església, els mateixos del 1378, després de les fortes epidèmies. El 1497 tenia 137 focs i el 1553 la població era de 151 focs, unes 600 persones, ja per sota de Gandesa. Inicià el segle XVIII amb 154 focs (1708), que pujaren a 168 el 1717 i es convertiren en 504 h el 1718, nombre que encara li permitia de ser el segon nucli més poblat de la comarca. El 1820 el total de la població era de 1860 h, que quaranta anys més tard s’havien convertit en 2 907. Malgrat la crisi de la fil·loxera, la creixença demogràfica es mantingué i Batea continuà essent la segona vila més poblada de la comarca. A l’inici del segle XX la població havia arribat a 3 233 h. En el cens del 1920 figuraven 3 331 h; encara que l’increment demogràfic no es deturà, Batea era ja la tercera població després de Gandesa. Aviat s’inicià una corba demogràfica descendent, el 1936 la població ja havia baixat als 2 915 h. El 1940 es registraren un total de 2 538 h, que davallaren a 2 347 el 1960. En les darreres dècades del segle XX la tendència decreixent es mantingué, encara que de forma més moderada; el 1970 el total de la població fou de 2 192 h, 2 088 el 1981, 2 022 el 1991 i 2 000 l’any 2001. El 2005 es registrà, però, una lleugera tendència a l’alça: 2 094 h.

L'economia

Quant a l’economia, a mitjan segle XIX hi havia dos molins d’oli i dos de farina. Modernament, l’economia municipal és bàsicament agrària i de secà, si bé, modernament, hom hi està introduint el regadiu. Gran part de les terres són ocupades per vinyes, majoritàriament de tipus garnatxa, macabeu i carinyena. La resta són ocupades per ametllers i oliveres. De les oliveres s’extreu oli als molins, i les olives de color negre es venen per a fer-ne conserves. L’agricultura de regadiu, tot i que no té la mateixa incidència, es concentra a la zona regada per les aigües del riu d’Algars, on es poden veure camps essencialment dedicats a fruiters (cirerers i presseguers).

La història

Alguns historiadors han identificat Batea amb una important ciutat d’Ilecavònia, citada per Ptolemeu, coneguda per Adeba. Hi ha dubtes sobre aquest supòsit, però és obvi que Batea, com la resta de les poblacions de la Terra Alta, és d’origen protohistòric. És situada dalt un turó, dominant dues valls, la Major i la de les Paumeres, en una zona rica en fonts avui desaparegudes o de cabal molt migrat. La seva riquesa agrícola actual li ha de venir d’antic i això fa que sigui més versemblant aquella hipòtesi. En el seu terme hi ha una gran població totalment destruïda amb vestigis grecs, fenicis i romans, coneguda pel Coll del Moro del Borrasquer. És situada al SW del terme, tocant al de Gandesa, a la partida de Benhofets. Té una font molt a prop de l’ex-recinte urbà, avui pràcticament seca, i una gran bassa construïda sobre la roca viva. Algunes edificacions més recents recorden habitatges dels pagesos dels segles VI o VII. Aquest poblament, amb altres de menys significatius, com les Torres de Navarro, són els únics vestigis que resten d’entre els romans i la conquesta cristiana, a més d’altres d’aràbics, molt deteriorats, dins la vila. Tot seguit d’haver pres el territori als àrabs el 1153, consta Batea per primer cop en un document escrit de donació de Ramon Berenguer IV als templers de l’ampli terme del castell de Miravet del qual formaven part els castells d’Algars i Batea citats en el document: “castrum de Algars et castrum de Bathea, cum terminis sibi pertinentibus”. Aquesta donació fou ratificada el 1182 per Alfons I precisant encara els límits (usque in rivum de Algars continetur et nominatim Bathea). Segons Font i Rius, els senyors del Temple tingueren molt d’interès a repoblar de cristians el territori de Batea, molt llunyà de Miravet, i a la vegada zona fronterera amb un bon establiment humà de moros conreadors de les terres regades pel riu d’Algars, els quals no afavorien gens la seva defensa. El rei Alfons I, coincidint amb la data del 30 d’octubre fa dues concessions referents a Batea i al riu d’Algars, en les quals atorga carta de poblament als futurs residents a fur de Saragossa, alhora que en un altre document concedeix ambdós castells al cavaller Bernat Granell, a fur de Barcelona. Potser podria explicar aquest fet la ineficàcia de la primera carta de poblament, i, així, la segona carta s’hauria fet amb posterioritat, encara que se signà amb la mateixa data per assegurar-ne la validesa a fi d’obtenir de Granell, nou senyor feudal, una efectiva repoblació del lloc. De moment, l’autoritat del sector fou exercida per Bernat Granell, però aviat els templers, amb la ratificació ja esmentada del sobirà el 1182, i en una cessió explícita de Granell del 1187 al preceptor de Miravet, recuperaren les honors de Batea i Algars, i concediren una nova carta de poblament el 1205 a un grup de 60 nous pobladors. Hi hagué noves cartes de poblament a territoris propers. El 1244 es concediren a un grup de la Vall Major, el 1280 al Mas de les Pinyeres i el 1281 als pobladors d’Algars, les quals foren totes signades pels preceptors de Miravet segons usos i costums de Batea. Quan el 1317 els hospitalers heretaren els béns dels templers, aquestes localitats, Batea, Pinyeres i Algars, continuaven formant part de la comanda o batllia de Miravet la qual es coneixeria més tard com la Castellania d’Amposta.

La guerra contra Joan II comportà un greu trasbals per a Batea. Segons Zurita, l’arquebisbe de Tarragona, Pedro de Urrea, al servei del sobirà, prengué per combat i força d’armes diverses localitats de la comarca addictes a la Generalitat, entre les quals estaven Ascó, Vilalba, Batea, Corbera i la Fatarella. La guerra dels Segadors té un testimoni contemporani en la figura d’un il·lustríssim bateà, el doctor en teologia i rector de Gandesa, Onofre Català, que explica com al gener del 1642 les tropes castellanes del marquès de la Hinojosa, que es dirigia a Flix amb un exèrcit de 6 000 homes, trobà resistència al seu pas per la vall de Batea. La població addicta a la terra es fortificà a la vila, aleshores emmurallada, reforçada per soldats francesos i de la Generalitat de Catalunya. Després de 4 dies de lluita els castellans entraren a la Vila Closa i a l’església. Hi moriren 200 persones (40 de Batea i alguns de Caseres i Vilalba). Batea fou cruelment saquejada, passats a ganivet tots els homes que no pogueren escapar i violades totes les dones.

La jurisdicció continuà en mans dels hospitalers dins la Castellania d’Amposta, però Algars ja no apareix en les relacions del segle XVII. Segons Miret i Sans, Batea i Algars constituïren una comanda hospitalera al segle XVIII, dins la batllia de Miravet, però tots els béns i les dominicatures de l’orde passaren a la corona el 1802, sota Carles IV. La prosperitat econòmica i demogràfica del segle XVIII es fa palesa en la construcció de la nova església parroquial de Sant Miquel a l’indret de l’antiga. Les guerres carlines tornaren a produir lluites i enfrontaments a la vila. Madoz recull l’ocupació de la població el mes d’abril del 1834 pel guerriller carlí Manuel Carnicer (llevat d’una casa on es fortificaren els liberals) i la topada que tingué amb un destacament liberal vingut de Gandesa amb 60 homes, que s’hagué de retirar després de sofrir moltes pèrdues.

Font: Enciclopèdia catalana