Gaudeix d'Ascó, Ribera d'Ebre

 

Ascó

Comarca: La Ribera d'Ebre - Habitants: 1.690 - Extensió: 73,63 km² - Ascó. (Fuente: Nomenclàtor oficial de la Generalitat de Catalunya)

Ascó

Situació i presentació

El terme d’Ascó, de 73,63 km 2 d’extensió, és situat en la meitat septentrional de la comarca, a la dreta de l’Ebre, encara que comprèn un petit sector a l’esquerra del riu, anomenat les Illes o la plana de Vinebre, per on corre el llit antic de l’Ebre. A l’W el municipi confronta amb el de la Fatarella (Terra Alta); el límit nord-occidental, on per un petit tram limita també amb el terme de Riba-roja d’Ebre, coincideix amb la part més elevada de la serra de la Fatarella (punta de l’Home, 552 m), i el sud-occidental amb el sector de la caseria de les Camposines, pertanyent a la Fatarella (coll de les Camposines, 239 m). Al N termeneja amb Flix, a l’E amb Vinebre (per l’esquerra de l’Ebre) i amb Garcia (pel pas de l’Ase i per la tossa de l’Àliga, de 487 m, punt més alt de la serra de l’Àliga), i al SE amb Móra d’Ebre (també pel relleu de la serra de l’Àliga, que és un dels esperons encinglerats que configuren l’estret pas de l’Ase).

La població

Segons el fogatjament del 1358, a la població (asconencs) hi havia 75 focs. Al del 1378 aquests s’havien reduït a 45 i el 1553 se'n registraren 158. L’any 1718 es comptabilitzaren 530 habitants. Entre aquest segle i el següent la prosperitat de la vila fou manifesta i la població augmentà vertiginosament fins a assolir 2 345 h el 1860 i 2 499 h el 1900. Encara fins el 1920 la tendència fou positiva (2 540 h), però a partir d’aleshores i sobretot des del 1936, hom constatà una davallada demogràfica, en molts casos explicable per l’emigració. El 1936 hi havia 2 220 h, 1 885 el 1950 i 1 630 el 1970. A partir del començament de les obres de les centrals nuclears, la dinàmica demogràfica s’invertí. El 1975 hi havia 2 099 h i el 1981 n'hi havia 2 037. La finalització de les obres de les centrals provocà una nova davallada, sobretot a la segona meitat de la dècada de 1980. Així, el 1991 es comptabilitzaren 1 708 h, xifra que disminuí els anys posteriors (1 617 el 2001 i 1 601 el 2005), fet que sembla indicar una tendència a l’estancament demogràfic.

L'economia

Malgrat que l’economia del terme es basa en l’indústria, s’han mantingut, tot i patir un retrocés, les activitats agràries, centrades bàsicament en l’agricultura (la ramaderia és poc representativa). Les terres llaurades són predominantment de secà, tot i que hi ha una bona extensió de regadiu que s’ha anat incrementant sobretot en la dècada del 1990. Els principals conreus són les oliveres, els ametllers i la vinya, tot i que també es poden esmentar els fruiters (presseguers, cirerers) i les hortalisses. La Cooperativa Agrícola Sant Isidre és el principal comercialitzador dels productes del camp i disposa d’una caixa rural pròpia. Hi ha una minsa indústria de base agrícola, dominada per les almàsseres.

La construcció del complex nuclear d’Ascó a l’inici de la dècada de 1970 transformà substancialment l’economia de la població d’Ascó, tradicionalment de caràcter agrícola. La central nuclear d’Ascó I, a uns 400 m del nucli urbà, fou iniciada el 1973, i el 1974 ho fou la segona. Ascó I va entrar en funcionament el 1983 i el 1985 ho féu Ascó II. En els seus inicis va generar molta eufòria per les perspectives d’instal·lació industrial que s’hi varen veure i pels llocs de treball que va generar (4 700 en les fases de màxima activitat el 1979), però ja al principi de la dècada de 1980 es va fer palès que les espectatives creades no havien respost a la realitat generada.

La història

El castell d’Ascó fou centre d’una comanda templera i després hospitalera. El castell, que havia pertangut als sarraïns en la defensa del pas de l’Ebre, és esmentat el 1148 en el conveni que signaren el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, i el d’Urgell, Ermengol VI, a propòsit de la ciutat de Lleida, que es reté l’any següent. Per aquest conveni, el comte barceloní donava a l’urgellès en feu el castell d’Ascó, que tanmateix sembla que encara no havia estat conquerit. Ho fou vers el 1151. El 1153 el comte Ramon Berenguer IV donà als templers béns a Ascó. El 1175 Alfons I els empenyorà el castell d’Ascó. El 1182 el monarca donà als templers l’esmentat castell, bé que es reservà alguns drets i, finalment, Pere I, el 1210, els donà tots els drets que tenia als llocs d’Ascó i Riba-roja. És a dir, que els templers n'obtingueren la senyoria plena.

Segons Miret i Sans, bé que no es pugui precisar la data d’establiment de la comanda d’Ascó, se sap que a la fi del segle XII ja existia, perquè el 1197 era comanador un tal Folc. Sembla que el darrer comanador templer d’Ascó fou Berenguer de Santmarçal (1304). A la fi del segle XIII els templers de la comanda d’Ascó s’havien aliat amb els Montcada, senyors de Tortosa i d’Aitona que tenien casa a Ascó, contra els Entença, els quals intentaren, sense èxit, d’arrabassar Móra d’Ebre. Arrasaren, però, totes les terres de conreu des de Móra a Tivissa. A la primeria del segle XIV, en abolir-se l’orde del Temple (1312), Ascó esdevingué una comanda hospitalera dependent de la castellania d’Amposta. La comanda hospitalera d’Ascó, segons el cens de Pere el Cerimoniós, de la segona meitat del segle XIV, integrava les següents localitats: Berrús, Riba-roja, Ascó, les Camposines, la Fatarella, Vilalba, Vinebre i la Torre de l’Espanyol.

El comanador d’Ascó tenia casa a la vila, que es conservava encara a mitjan segle XIX, la qual segons Madoz s’anomenava Casa del Encomendador. El comanador tenia al seu càrrec el govern de la població i prengué part en la guerra contra Joan II. Al castell d’Ascó fou dut, des d’Aitona, el príncep de Viana Carles d’Aragó i des d’allí fou traslladat a Saragossa, tot això durant el temps immediatament anterior a la mencionada guerra. Durant aquesta, les forces de l’arquebisbe de Saragossa, joanistes, s’apoderaren d’Ascó, el 1466.

Després de la conquesta cristiana, la població anterior, musulmana, hi restà en gran nombre. El 1497 eren morisques 135 de les 165 famílies de la població. El 1610, quan fou decretada l’expulsió dels moriscs només restaren 11 famílies, fet pel qual la moreria d’Ascó s’extingí i al seu lloc s’establí un nucli de repobladors cristians, protegits per uns capítols que concertaren els hospitalers amb els jurats i el nou consell de la vila el 1611. Assenyala l’historiador Font i Rius l’excepcionalitat d’aquests capítols a Catalunya, que haurien de ser relacionats més aviat amb els nombrosos establiments de cristians als llocs abandonats pels moriscs que són documentats al País Valencià.

En la guerra dels Segadors, els hospitalers comanadors d’Ascó enviaren sengles memorials de greuges al rei francès i al castellà, perquè ambdós exèrcits havien fet malvestats a la població. Fins el 1716 Ascó pertangué a la vegueria de Tortosa i del 1716 al 1833 al corregiment de Tortosa. La vila sofrí les conseqüències de la proximitat al front en la batalla de l’Ebre durant la Guerra Civil de 1936-39. És del partit judicial de Gandesa.

Font: Enciclopèdia catalana