Gaudeix d'Altafulla al Tarragonès

 

Altafulla

Comarca: Tarragonès - Habitants: 5.089 - Extensió: 6,95 km² - Altafulla, Brises del Mar, les Botigues del Mar. (Fuente: Nomenclàtor oficial de la Generalitat de Catalunya)

Altafulla

Situació i presentació

Limita al N amb els municipis de la Nou de Gaià i la Pobla de Montornès, a l’E amb el de Torredembarra, a l’W amb els de la Riera de Gaià i Tarragona i al S amb la Mediterrània. La platja, recta i plena de còdols a causa de les aportacions del Gaià i dels corrents marítims, s’estén des del cap Gros fins prop de la Roca de Gaià. La sorra, però, cobreix tot el llit de la mar.

El territori altafullenc és constituït per la sedimentació de dipòsits marins miocènics i pels materials detrítics provinents de les serralades prelitorals, arrossegats per les aigües de la conca del Gaià. S’hi distingeixen, ateses la morfologia i la petrografia, quatre sectors ben diferenciats: la petita plana d’al·luvió, situada al S i al SW del terme, entre el Gaià, la vila i la mar; el sector de formació quaternària, prop del terme de Torredembarra; les elevacions muntanyoses terciàries de vora mar (els Munts), esteses cap a l’interior en direcció N-S, on es troben els turons damunt els quals s’alcen el castell, l’església i l’ermita de Sant Antoni, i les elevacions més importants del terme, continuació del sector anterior, que culminen en el Balcó. A la part muntanyosa del terme la vegetació és constituïda per restes de bosc mediterrani i per diverses espècies de garriga.

La població

Segons el fogatjament de l’any 1379-80 la població d’Altafulla (altafullins o altafullencs) era de 36 focs (conjuntament amb la Nou de Gaià) i en el del 1553, Altafulla tenia 44 focs. L’any 1719, Altafulla tenia un total de 192 veïns, reduïts a 163 el 1763. El cadastre de l’any 1757 permetia situar la població entre els 180 i 188 veïns, i el del 1777 evidencià que durant els catorze anys que van del 1763 al 1777, la població experimentà una notable recuperació demogràfica. El cens de Floridablanca (1787) comptabilitzà 1.724 h. La guerra del Francès, l’epidèmia de paludisme del 1820 (en aquell any a Altafulla es van registrar 120 defuncions) i les deportacions polítiques es deixaren sentir molt fortament en l’evolució demogràfica altafullenca, que el 1825 comptava amb 1.035 h. El terme experimentà una certa recuperació després de la primera guerra Carlina i se situà, l’any 1843, en 1.207 h, que davallaren a 1.014 el 1847. El primers cens modern del municipi (1857) assignà 1.050 h. Durant la primera meitat del segle XX la població minvà de forma progressiva (773 h el 1900, 717 h el 1920, 695 h el 1936 i 642 h el 1950). A partir d’aquest moment el nombre d’habitants tornà a augmentar notablement gràcies al desenvolupament dels fenòmens residencial i turístic (957 h el 1970, 1.085 h el 1981, 1.674 h el 1991 i 3.329 h el 2001). L’any 2005 hi havia 3.993 h.

L'economia

Al secà, que representa prop de le dues terceres parts de la superfície conreada del terme, els cultius més estesos són els cerealícoles, especialment l’ordi, seguit de conreus tradicionals com les oliveres i la vinya. Els avellaners i les plantes hortícoles, especialment els primers, són els més representatius del regadiu. Pel que fa a la ramaderia, destaca especialment l’avicultura, tot i que cal esmentar també la cria de bestiar oví i porcí. El pes de les activitats del camp i de l’indústria és molt reduït en l’ecomomia del terme, que depén principalment del sector terciari, plenament vinculat al turisme. Quant a l’allotjament, l’oferta és diversa i comprèn hotels, càmpings i un alberg.

La història

L’origen de l’actual vila d’Altafulla és totalment medieval, encara que les arrels pertanyen a la romanitat, ja que no és altra cosa que un dels resultats de les campanyes del comte Ramon Berenguer I el Vell damunt el territori musulmà de la Catalunya Nova.

La data exacta de l’establiment de colons cristians al turó altafullenc és difícil de precisar; però la colonització era un fet inqüestionable a la segona meitat del segle XI. El 13 de gener del 1059 el castell d’Altafulla apareixia esmentat en la segona donació de Tamarit. Una nova menció del terme i del castell altafullencs es troba en el document, datat el 23 de juliol del 1066, d’adjudicació de Puigperdiguers (Montornès) a Ramon Trasunyer i a la seva muller Rotlenda.

Altafulla, feu dels comtes i comtes reis d’ençà el segle XIV, passà al començament del segle XIV, per alienació feta per la corona, a mans de la família Requesens, la qual la posseí fins el 28 de desembre de 1472, que Lluís de Requesens i de Cardona la vengué, conjuntament amb la Nou de Gaià, al seu cosí Pere de Castellet i de Requesens; romangué en mans dels seus successors fins que l’adquirí, en una data que cal situar entre el 1669 i el 1673, el reusenc Francesc de Montserrat i Vives, primer marquès de Tamarit. Els Montserrat, i els seus descendents els Suelves, retingueren la jurisdicció altafullenca fins a l’extinció de les senyories. El segle XVIII a Altafulla fou un segle pletòric, que va saber llegar al XIX una vila correctament urbanitzada i ben poblada sobre la qual prevalia la voluntat d’una ferma, rica i decidida oligarquia comercial. La vida econòmica setcentista girà entorn de la comercialització dels productes del camp per les rutes de la mar, especialment les oceàniques, ja que llevat el negoci del blat, exclusivament mediterrani, Altafulla realitzava el seu comerç amb les colònies americanes; per això les guerres d’Espanya amb la Gran Bretanya li comportaven una depressió econòmica, ja que ocasionaven el bloqueig de les vies marítimes i la paralització de les activitats comercials.

La Guerra Gran fou acceptada amb entusiasme per la majoria dels habitants d’Altafulla. En començar la conflagració foren diversos els altafullencs que corregueren a allistar-se al Regiment de Voluntaris de Tarragona, del qual era primer capità el tinent coronel Carles Gatell i Dalmau, que, nat a Altafulla el mes d’abril del 1738, trobà la mort, el 6 de juliol de 1793, a l’hospital d’Argelers a causa de les ferides que rebé en l’expedició efectuada per tal de sorprendre el port d’Oriol.

Font: Enciclopèdia catalana