Gaudeix d'Alcover...

 

D'Alcover

Comarca: Alt Camp - Habitants: 5.163 - Extensió: 46,00 km² - Nuclis població: Alcover, la Plana, la Cabana, Masies Catalanes, Residencial Remei, Serradalt, la Burquera, Camí dels Muntanyants, Mas de Gassol, el Mas de Llaneta. (Fuente: Nomenclàtor oficial de la Generalitat de Catalunya)

Alcover

Situació i presentació

És situat a la zona de contacte entre les Muntanyes de Prades i el Camp de Tarragona, al sector de ponent de l’Alt Camp i al límit amb les comarques veïnes del Baix Camp i el Tarragonès. El separen de Valls (E) la carretera del Rourell a Picamoixons i el Francolí; de la Riba (N), els costers de la Plana i la Serra Gran; de Mont-ral (W), el pla de la Lloera, les valls de la font de l’Om i del riu de la Glorieta (dit normalment riu Glorieta o el Glorieta) i la serra del Pou; de l’Albiol al Baix Camp (SW), els plans del Veçar i el barranc del Burguet; els límits amb la Selva del Camp, Vilallonga del Camp (Tarragonès), Perafort (Tarragonès), el Milà, la Masó i el Rourell són més imprecisos geogràficament.

L’actual terme comprèn l’antic de la vila d’Alcover i els de dos petits municipis que li foren annexats el 1833: el del Burguet (ara una partida d’aquest nom, tocant a l’Albiol) i el de la Plana i Samuntà (que actualment identifica dues partides de terra, la primera vora Picamoixons i la segona estesa per bona part de la zona muntanyenca i compartida amb d’altres). El terme comprèn, a més del nucli que li dóna nom, el petit llogaret de la Plana, les cases del Burguet o Bomburguet (d’ús purament agrícola), el santuari del Remei, l’ermita de les Virtuts, diversos masos i algunes urbanitzacions residencials, com ara la Burquera, la Cabana, els Muntanyans, Serradalt i les Masies Catalanes. La primitiva parròquia, constituïda el 1166 per l’arquebisbe Hug de Cervelló, comprenia, a més d’Alcover, els pobles del Milà, la Masó, el Rourell, Carxol, el Burguet i Samuntà. Actualment els límits parroquials i municipals gairebé coincideixen, llevat del nucli de la Plana (de Picamoixons), els masos de la Vall i les Virtuts (de l’Albiol).

La superfície és dividida gairebé simètricament en dues meitats. A l’interior, la muntanya, amb una altitud entre els 300 i els 890 m, amb una constitució geològica on es destaquen el sauló (dit aquí saldó), les lloses calcàries de la Lloera i les llicorelles. La vegetació és dominada pel pi amb brolla i també hi ha alzina, roure, àlber i auró; entre la fauna hom pot encara trobar el senglar, el teixó, el gall carboner, el duc, l’esquirol i l’àguila. Té una gran riquesa aqüífera, que brolla en fonts com les de la Bola, de l’Esmolador, de la Puça, del Mas del Gat, de l’Olm, Major i Fresca. Oposada a aquest paisatge hi ha la plana, entre els 130 i els 300 m, formada per sediments quaternaris que donen vida a una pròspera agricultura, on es concentra l’activitat humana, abocada a la mar i protegida per les muntanyes del clima de l’interior. Aquesta dualitat entre el pla i la serra és marcada per una falla de direcció NE-SW coincident amb la carretera de Reus a Montblanc.

La població

Els primers decennis del segle XX la població (alcoverins o alcoverencs) remuntà fins als 2.899 h el 1920, i davallà després, sobretot amb la guerra civil de 1936-39 (2.512 h el 1940) i fins al 1950 (2.458 h), per iniciar amb la nova etapa d’industrialització una represa que no es va deturar fins al principi dels anys vuitanta (2.643 h el 1960, 3.212 h el 1970, 3.444 h el 1981), que començà una dava-llada demogràfica a causa de la regressió econòmica, encara que cap al 1991 s’estabilitzà (3.379 h). Amb el canvi de segle es registrà un nou increment de població, així, el 2001, hi havia 3.966 h i el 2005 s’arribà a 4.405 h.

Malgrat que una bona part del territori, especialment al sector de muntanya, és ocupat per boscos, botjars i erms, l’agricultura és encara un element important en l’economia del municipi. Hi ha una tendència a incrementar el regadiu, amb la perforació de nous pous; les comunitats de regants tradicionals són les de la Serra, d’Aigües de Baix o d’Aigües de Dalt o de la Font Major, per ordre d’importància. La primacia que havia tingut la vinya ha desaparegut totalment, han disminuït les oliveres i els garrofers, perjudicats per les gelades del 1956, mentre que s’ha multiplicat el conreu d’avellaners i han augmentat els arbres fruiters i les partides d’horta (els productes van als mercats de Reus i Valls i a d’altres poblacions). La Cooperativa Agrícola d’Alcover produeix i comercialitza gran part de la producció del terme. Els cereals gairebé han desaparegut (hom conreava blat, ordi i blat de moro) i també els llegums. Per contra, es manté el conreu de la patata i s’ha introduït el de les maduixes. Per tal de promoure l’avellana, des del 1986 s’hi celebra, a l’octubre, la Fira del Remei, que inclou una mostra de maquinària relacionada amb la producció i la transformació d’aquest producte. Ha tingut una forta incidència la creació de granges per a la cria de bestiar, tant les d’avicultura i cunicultura com les de bestiar porcí i també oví.

Així doncs, el tret més destacat en l’activitat econòmica des de la meitat dels anys cinquanta ha estat, però, el canvi radical que ha representat el pas d’una economia fonamentalment agrària a una d’industrial. La indústria, de llarga tradició dins el terme, experimentà a partir dels anys cinquanta un bon desenvolupament que afavorí el creixement demogràfic (amb una forta immigració) i l’econòmic. Les tradicionals fàbriques d’espardenyes, farina, sacs i ceràmica —a més dels molins paperers— foren substituïdes per les pedreres i els materials de la construcció (pedra d’Alcover, poliment i talla de marbre, pedra saulosa o refractària i mosaics), branques afavorides per l’activitat constructiva. Activitat que patí una certa recessió durant la dècada del 1990, però que es recuperà posteriorment i, el 2001, donava feina al 14,80% de la població activa ocupada. La indústria, al seu torn, ocupava un 36% dels actius, principalment en les branques química, paperera, de la confecció i la fusteria. El sector serveis, força desenvolupat els darrers anys, superà per primer cop la indústria en nombre de treballadors el 2001, amb el 41,75% dels actius ocupats.

L'economia

Malgrat que una bona part del territori, especialment al sector de muntanya, és ocupat per boscos, botjars i erms, l’agricultura és encara un element important en l’economia del municipi. Hi ha una tendència a incrementar el regadiu, amb la perforació de nous pous; les comunitats de regants tradicionals són les de la Serra, d’Aigües de Baix o d’Aigües de Dalt o de la Font Major, per ordre d’importància. La primacia que havia tingut la vinya ha desaparegut totalment, han disminuït les oliveres i els garrofers, perjudicats per les gelades del 1956, mentre que s’ha multiplicat el conreu d’avellaners i han augmentat els arbres fruiters i les partides d’horta (els productes van als mercats de Reus i Valls i a d’altres poblacions). La Cooperativa Agrícola d’Alcover produeix i comercialitza gran part de la producció del terme. Els cereals gairebé han desaparegut (hom conreava blat, ordi i blat de moro) i també els llegums. Per contra, es manté el conreu de la patata i s’ha introduït el de les maduixes. Per tal de promoure l’avellana, des del 1986 s’hi celebra, a l’octubre, la Fira del Remei, que inclou una mostra de maquinària relacionada amb la producció i la transformació d’aquest producte. Ha tingut una forta incidència la creació de granges per a la cria de bestiar, tant les d’avicultura i cunicultura com les de bestiar porcí i també oví.

La història

Tant el nom d’arrel àrab d'Alcover i d’alguna partida com l’existència d’un pont dit dels Moros (en realitat, posterior) sobre el riu de la Glorieta i l’existència d’una torre de defensa a la vall del Micanyo, suposadament sarraïna, i també la tradició segons la qual l’Església Vella havia estat una mesquita, han fet afirmar sovint l’origen àrab de la vila. Cenyint-se als fets demostrables, en la campanya de repoblació del Camp de Tarragona duta a terme per la corona i els arquebisbes, la carta de poblament de la vila d’Alcover fou atorgada el 1166 per Alfons I i l’arquebisbe Hug de Cervelló erigí l’església de Sant Miquel en parròquia. La jurisdicció fou de l’arquebisbe de Tarragona i la vila formà part des del segle XIV de la Comuna del Camp de Tarragona, de la qual fou una de les poblacions més importants.

Font: Enciclopèdia catalana