Gaudeix de l'Albiol.

 

L'Albiol

Comarca: Baix Camp - Habitants: 479 - Extensió: 20,34 km² - Nuclis població: L'Albiol, Bonretorn, les Masies Catalanes. (Fuente: Nomenclàtor oficial de la Generalitat de Catalunya)

L'Albiol

Situació i presentació

És envoltat pels termes d’Alcover (NE-E) i Mont-ral (N), de l’Alt Camp, i Vilaplana (NW-W), l’Aleixar (SW) i la Selva del Camp (S). El relleu és molt marcat i compartimentat; és bàsicament vertebrat en tres depressions: la vall de Rascaç o de Samuntà amb el barranc de l’Albiol, que aflueix per la dreta al riu de la Glorieta (ja al municipi d’Alcover, a l’Alt Camp), la vall de Bonretorn amb el torrent de les Voltes i la vall de la Selva amb la capçalera de la riera de la Selva. L’Albiol es troba entre els termenals de la plana del Camp (les altituds més baixes del terme volten els 230 m) i els darrers contraforts de les Muntanyes de Prades, amb els cingles de la serra del Pou, que ratllen els 900 m.

Integren el terme, a més del cap de municipi, del mateix nom, les caseries de Bonretorn i de la Vila Sant Francesc, l’urbanització de les Masies Catalanes i les masies dels Masos. S'accedeix a Bonretorn i a l’Albiol per una carretera local que parteix de la C-14 de Reus a Montblanc. També s’arriba a l’Albiol per una pista que surt de la carretera local de Vilaplana a la Mussara.

La població

La primera dada demogràfica, del 1339, dóna 17 focs i el 1413 n'hi ha 9, disminució que palesa una forta incidència de les pestes a la segona meitat del segle XIV. El 1457 encara figura amb 9 focs i el 1497 amb 12, tot i que Moreu-Rey, que utilitza documentació autòctona, localitza 39 masos que creu que persisteixen, en la quantitat, fins al segle XVI, encara que les dades oficials donen 15 focs el 1497 i 18 el 1553. Demogràficament el 1708 i el 1717 consta de 47 cases, de 37 el 1716 i el 1719 i de 45 el 1763 i el 1773; el 1718 té 256 h i 367 el 1787. Al segle XIX la població (albiolencs) té alts i baixos; en el cens del 1830 tenia 264 h, que pujaren a 386 h el 1842, davallaren a 287 h el 1857 per tornar a pujar a 319 h el 1897. El 1900 s’enregistraren 277 h, 318 h el 1910, 208 h el 1936, 233 h el 1940 i, amb un descens notable, 74 h el 1975. En la dècada del 1980 la població es va mantenir estable, amb petites oscil·lacions, a causa del progrés del rendiment agrícola que justificava la nova explotació dels masos, feta generalment per població immigrada. El 1981 tenia 78 h i el 1991 arribà a 111 h. Des d’aleshores s’accentuà la tendència al creixement, sobretot els primers anys del segle XXI, així, el 2001, hi havia 192 h i el 2005 n'eren 333 h.

L'economia

Els conreus es troben a les zones baixes del municipi, mentre que la part alta del terme és ocupada bàsicament per terreny forestal (predominantment boscos de pins, que han estat afectats per incendis). La ramaderia havia estat la principal font econòmica en temps medieval fins que a la fi del segle XV es produí la plantació en massa de l’avellaner, al qual al cap d’un segle es dedicaven un miler de jornals, encapçalat tan sols pel roldor i seguit pel blat, l’ordi, les faves i la vinya, aquesta darrera ja en regressió al segle XV. En les darreres dècades del segle XX, el principal conreu esdevingué l’avellaner, seguit per l’olivera, el garrofer, la vinya i els cereals. Com que l’agricultura es basava en l’explotació dels pocs i dispersos espais productius, la població era majoritàriament disseminada, i la majoria de masos han restat deshabitats. Actualment l’agricultura es concentra a la vall de Bonretorn, a la part baixa de la vall de la Selva i en alguns planells aïllats i esparsos. La ramaderia té una incidència ínfima; només cal destacar la cunicultura.

La història

L’Albiol és documentat el 1158, encara que sembla que hi hagué una ocupació anterior. Moreu sosté la tesi que en l’emplaçament de l’actual castell hi hauria hagut una talaia preromana que hauria subsistit fins que els sarraïns foren empesos cap a les Muntanyes de Prades pels repobladors catalans, moment en què hi haurien alçat el seu primer bastió defensiu. Aquest castell sarraí fou conquerit al començament del segle XII per Guillem de Claramunt, que l’hauria arrasat després de la victòria assolida en l’anomenat coll de la Batalla, documentat ja al segle XV.La història de la primera senyoria és una mica fosca. El 1128 és consignat un Guerau de l’Albiol, que figura a més entre els primers companys del príncep Robert i del bisbe Oleguer, però el 1158 el comte Ramon Berenguer IV cedí el lloc de l’Albiol a Joan de Martorell en perpetu i franc alou, amb la condició que el repoblés i fortifiqués en feu de l’Església de Tarragona, reservant-se la jurisdicció i els delmes. Joan de Martorell ingressà en la canònica de Tarragona, a la qual traspassà els seus drets el 1164, a més de fer-ho també al bisbe Hug de Cervelló. Aquest donava el mateix 1164 tot el terme en feu de l’Església a Guerau d’Avinyó, tal volta el mateix Guerau Dalmau que consta que n'és senyor el 1167, moment en què el castell ja era del tot refet. Al darrer quart del segle XII sorgiren problemes de jurisdicció entre el rei i l’arquebisbe, i sembla que el darrer n'adquirí per compra tots els drets el 1187. El 1194 la senyoria era dels canonges i el 1198 la reina vídua Sança reconeixia la plena potestat de l’Església damunt el terme. Per aquest motiu, per bé que el 1158 constava dins la batllia de Siurana, més tard restà inclòs ja per sempre en el Camp. El 1195 o el 1209 Dalmau d’Avinyó o de l’Albiol i la seva muller Berenguera, hereus de la infeudació del 1164, vengueren tots els seus drets al paborde de Tarragona, Ramon de Sant Llorenç, que els comprà amb diners del comú de la Selva, motiu pel qual el seu successor Ferrer Pallarès cedí als selvatans, el 1248, els emprius de llenyes, aigües, menes i pedres de l’Albiol. El 1380 el poble demanà protecció contra la Selva al comte de Prades. El castell fou fet reforçar pel paborde el 1389. El 1410, en extingir-se la pabordia, l’Albiol fou cedit al canonge cambrer.

Els primers jurats documentats són del 1494 i el primer batlle del 1584. El 1597 s’oposà, en les reunions de la Comuna, a les guerres del Rosselló, i el 1645 es queixava de les vexacions sofertes pels allotjaments de soldats. L’any següent, el 1646, les autoritats castellanes obligaren els homes del Camp, que s’hi oposaven, a enderrocar el castell de l’Albiol, ordre que fou repetida i portada a cap el 1654.

El 1837 el terme s’engrandí per l’absorció del de Samuntà, que formava part del comtat de Prades, on el rector de l’Albiol cobrava els delmes i feia el salpàs; però el 1854 les terres més riques i planes del seu terme passaren a engrandir els termes d’Alcover, l’Aleixar, Almoster i Castellvell. El 1873 els liberals reusencs intentaren de copar Cercós a l’Albiol, però l’habilitat del capitost carlí convertí el parany en una victòria.

Font: Enciclopèdia catalana