Gaudeix d'Aiguamúrcia

 

Aiguamúrcia

Comarca: L'Alt Camp - Habitants: 893 - Extensió: 72,95 km² - Nuclis població: Aiguamúrcia, Santes Creus, l'Albà, les Ordes, el Pla de Manlleu, les Pobles, els Manantials, Mas d'en Parès, les Destres, Masbarrat, Selma. (Fuente: Nomenclàtor oficial de la Generalitat de Catalunya)

Gaudeix Aiguamúrcia

Situació i presentació

És el més extens de tota la comarca de l’Alt Camp, seguit de prop només per Querol, municipi amb el qual limita al N, i molt menys poblat. Al NE limita amb Pontons (Alt Penedès), al SE amb el Montmell (Baix Penedès), al S amb Vila-rodona, a l’W amb el Pla de Santa Maria i al NW amb el Pont d’Armentera. La seva demarcació, que té com a cap de municipi el poble de Santes Creus, és formada per la dels antics municipis d’Aiguamúrcia, l’Albà i Selma, per algunes petites quadres com les dels Gaians i Ramonet, la Portella i Manlleu de Selma, els nuclis del Pla de Manlleu i de les Pobles, el llogaret de les Ordres i les urbanitzacions del Mas d’en Perers i els Manantials. De la forma antiga del nom Aqua Murcia algú n'inferí el significat d’“aigua entollada”, però els vells documents donen sovint altres variants com la de Dayna Murcia (1192). La majoria dels seus centres de poblament es comuniquen per la carretera que, procedent de la vall de Miralles, Querol i el Pont d’Armentera, es creua dins el terme de Vila-rodona amb la comarcal de Valls al Vendrell i continua vers Bràfim i Nulles i també per la carretera que de Vilafranca va per Pontons, Valldossera i les Pobles fins a Santes Creus, on es troba amb l’anterior.

La població

El municipi d'Aiguamúrcia experimentà en el transcurs d’un segle, entre el 1860 i el 1960, una disminució d’un miler d’habitants, ja que passà de 2 503 h a 1 069 h, i entre aquest any i el 1991, que representà el mínim de l’època moderna, no va parar de decréixer. Des d’aleshores, però, la població ha anat en augment fins assolir els 719 h l’any 2005. El 1860, el moment de més forta densitat demogràfica, el poble d’Aiguamúrcia tenia 32 famílies, les Pobles 72, Santes Creus 19, les Ordes i els Masos 73, la Planeta (actualment pertanyent al municipi del Pont d’Armentera) 14, Selma 11, l’Albà 5, Masbarrat 21 i les caseries o petits agrupaments de la Destral, que tenia 9 cases, 4 el de Cal Pintor, 3 els Gaians, 4 Cal Canonjo i 3 l’Hostalet. A tots els masos (els d’en Bernat, el Botaric, Cornuts, Corrubí, els Gaians, el Grau, la Quadra, la Guixera, la Portella, la Vilella, Cal Magre, el Miracle, la Lleva, Manlleu, les Pues, Santa Agnès, el Saüqueter, el Vidal i la Masó) hi habitaven dues o tres famílies, llevat dels molins de Baix, de la Fàbrega i de Manlleu, on només n'hi havia una. A final del segle XX el panorama s’ha capgirat totalment i aquests antics nuclis històrics, com Selma, s’han quasi despoblat o despoblat totalment, per bé que han sorgit nous nuclis com el Pla de Manlleu i les urbanitzacions del Mas d’en Perers i els Manantials.

L'economia

Aiguamúrcia és un terme eminentment rural. Més d’una tercera part de la població ocupada treballava, el 2001, en el sector agrari. És format per petits nuclis i masies, que, llevat del sector de Santes Creus i en part les Pobles i el mateix Aiguamúrcia, on se centra el turisme i uns petits nuclis residencials, viu de l’agricultura i de la ramaderia. Es conrea quasi la meitat del terme i la tercera part es manté com a terreny forestal. La majoria dels conreus són de secà, només vora el Gaià hi ha petits regadius, que corresponen a horts familiars. El conreu més important del municipi és la vinya. Poc abans de la fil·loxera havia assolit el 57% dels conreus i, si bé després baixà, a final del segle XX tornà a superar el 50%. Els darrers anys l’ametller ha substituït en alguns llocs la vinya, entre la qual havia estat prèviament plantat. Els cereals, abans molt estesos, avui no són rendibles perquè el seu preu no ha augmentat al ritme del cost de la vida, i per això cada vegada se li dediquen menys terres. Hi ha poques oliveres i aquestes solen trobar-se al voltant dels camps. Quant a la ramaderia, les poques explotacions existents es dediquen a la cria de bestiar porcí i oví, així com a l’avicultura i la cunicultura.

La indústria no és representativa i l’activitat turística també és reduïda i està vinculada principalment al monestir de Santes Creus. Hi ha dues urbanitzacions i a l’estiu algunes cases i xalets són habitats per famílies d’estiuejants.

La història

Les dues fites històriques inicials del terme són els castells de l’Albà i el de Selma, que comprenien originàriament tot el terme, llevat del lloc i l’antiga parròquia de les Ordes, que depenia de la jurisdicció de Montagut. Pel que fa al castell de l’Albà, fou repoblat abans del 978 per l’Església de Barcelona, ja que en aquesta data el bisbe Vives i els seus canonges el confiaren a Guitard de Mura, perquè el defensés i en repoblés el territori. El bisbe es va reservar el dret de posar-hi castlans, i aquests havien de jurar fidelitat al bisbe, que es va reservar el domini superior del castell i alguns drets. A mitjan segle XII, en el moment que s’establí dintre el terme del castell de l’Albà la comunitat de cistercencs que fundà el monestir de Santes Creus, n'eren feudataris majors Arbert de Castellvell i Guillem d’Ollers i castlanes les famílies Espiells i Albà, aquesta amb residència al castell. Des de la fi del segle XIII s’esfumà el domini de l’Església de Barcelona i el castell fou senyorejat per la família Albà, i el 1365, quan el terme tenia 26 focs, per Bertran de Gallifa. Com a baronia fou senyorejat més tard pels Santvicenç i després passà als marquesos de la Manresana, que hi tingueren el domini fins al segle XIX. Els censos antics donen a l’Albà 10 focs el 1553, 15 cases esparses i 57 h el 1719, 94 h el 1787 i 105 h el 1842.

Des del segle XII l’antic domini del castell s’havia ja fraccionat en diferents dominis i quadres, entre les quals la de Santes Creus i la d’Aiguamúrcia i les Pobles, llocs que des del 1179 passaren a dependre de la jurisdicció dels abats cistercencs.

A l’inici del segle XIX, quan l’Albà es va constituir en municipi propi, depenien de la seva demarcació els veïnats de Cal Canonjo, Masbarrat, la Caseta, el Corral de Rubió i les Destres. El despoblament del nucli antic féu que el 1881 la seva parròquia, documentada des del segle XII, es traslladés a Cal Canonjo, conegut també des d’aleshores com l’Albà Nou o de Baix. De la seva parròquia de Santa Maria, ara simple sufragània, depenia la capella de Sant Pere de les Destres. El lloc de les Destres existia ja el 1171, en què Berenguer d’Ollers va cedir terres seves en aquest lloc a Santes Creus, que el 1192 foren confirmades al monestir pel seu fill Bertran de Rubió.

El 977 o el 978 el bisbe Vives de Barcelona cedí el lloc de Selma en feu a Guitard de Mura, que hi havia bastit un castell. El 1142 Guillem de Santmartí, la seva muller Beatriu i el seu fill Guillem cediren el castell amb tots els seus termes i en franc alou als templers. El 1171 el bisbe de Barcelona els cedia també la parròquia, esmentada ja el 1154, amb totes les rendes i els drets, però continuà formant part de la diòcesi. Els templers hi crearen la comanda de Sant Cristòfol de Selma (el primer comanador conegut és R. Solar el 1196) i sembla que toparen amb la família de Robert d’Aguiló, que hi pretenia drets i amb la qual firmaren una concòrdia el 1225. Extingit l’orde, el terme passà als hospitalers el 1312, que compraren al rei, el 1381, el mer i mixt imperi i tota la jurisdicció civil i criminal damunt el lloc. Durant la guerra contra Joan II, el castlà hospitaler de Selma restà fidel a la Generalitat. El darrer comanador documentat és Jordi Serra, el 1788. Selma tenia 49 focs el 1370, el 1553 en tenia 19 i un d’eclesiàstic, 23 cases amb 88 h i un extens i trencat terme de 7 hores de tomb el 1708, 188 h el 1787, 157 h el 1830 i 152 h el 1842. El 1834 s’hi refugià el cap carlí Romagosa, que hi fou afusellat, juntament amb el rector del poble. El 1847 el castell de Selma era ja arruïnat, però mantenia l’ajuntament i el seu rector era designat pels hospitalers. Aleshores produïa cereals, vi, oli, fruita i tenia una important explotació dMarnes, fet que li permetia una abundant producció de cera i mel.

Font: Enciclopèdia catalana