Gaudeix de Mas de Barberans al Montsià

 

Mas de Barberans

Comarca: Montsià - Habitants: 584 - Extensió: 78,80 km² - Nuclis població: Mas de Barberans, el Carrascal. (Fuente: Nomenclàtor oficial de la Generalitat de Catalunya)

Mas de Barberans, el Carrascal

Situació i presentació

El municipi consta de dues zones ben diferenciades. El sector de llevant, més planer, és ocupat pel conreadís, mentre que la franja de ponent és accidentada pels contraforts sud-orientals dels Ports de Tortosa. Al nord trobem la mola de la Bóta (1 343 m), los Curullons amb la Mola Extremera (993 m), la font del Boix al racó dels Capellans, lo Roldorar (785 i 798 m), la Mola Cantando (600 m) i les Rotasses, estreps meridionals de Caro. En aquesta carena trobem, més a migdia, el pic de la Portella del Pinell (1.100 m), el tossal de Roses (487 m), la mola del Boixar (805 m), los Fenassos de Melió (762 m) i la punta de la Font d’Alfara (767 m).

La població

Les primeres dades de població (masovers) es remunten als fogatjaments medievals, moment en què es registrà poca densitat de població, al nucli anomenat el Vilar de Santa Maria. Així, només es consignaren 4 focs al fogatjament del 1380, i només n'hi havia 6 el 1533. Al segle XVIII començà la recuperació demogràfica, molt lleument però, i el 1718 sols hi havia 92 h, que es mantingueren fins el 1820. Al llarg d’aquest segle es produí un fort augment de població. El màxim demogràfic s’obtingué al cap de pocs anys, el 1887, amb 1.683 h, i el 1900 encara es mantenia una població entorn a aquestes xifres. D’aleshores ençà, però, la població va minvar progressivament. Els anys de més emigració van correspondre als decennis dels anys deu i dels seixanta. En la dècada del 1990 la tendència demogràfica era encara negativa, amb 753 h el 1991, 682 h el 2001 i 683 h el 2005.

L'economia

L’economia s’ha basat tradicionalment en el conreu de l’olivera i en l’elaboració de l’oli. De fet, l’olivera forma part del paisatge característic de les terres de conreu del terme, dedicades majoritàriament al secà. D’altra banda, si bé a mitjan segle XIX hi havia 18 almàsseres, una de les quals municipal, a hores d’ara només en resta una. La Cooperativa Agrícola de Sant Isidre es dedica només a la premsada i distribució de l’oli. Hom ha introduït altres conreus, com l’ametller, els cítrics (mandarines i taronges) i el presseguer, tot i que la implantació d’aquests arbres s’ha vist dificultada no tan sols pels forts vents habituals, sinó també, i sobretot, per la manca d’aigua en aquestes contrades.

La ramaderia complementa les activitats agrícoles. Hi ha granges d’aviram, porcs i conills, a més de bestiar oví i cabrum, i alguns bovins i equins. Curiosament hi ha a l’arxiu municipal un llibre, datat el 1580, on es dicten normes i s’ordenen sancions per als propietaris de bestiar al llarg de 32 capítols.

La història

Al cap de poc temps que el lloc havia passat a domini de Ramon Berenguer IV, aquest sobirà el cedí al bisbe i capítol catedralici de Tortosa. És documentat el 22 de gener de 1155, quan Ramon Berenguer, en assignar a aquests l’extens terme de Tortosa, hi inclou el vilar que els sarraïns anomenaven Fabarium, el territori del qual confrontava amb Valldebous i pujava fins al camí d’Àsens i les muntanyes de Tres Eres, segons vessen les aigües, i ascendia al torrent de Lloret. Abans d’un segle apareix mencionada la vall de Barberano. El 1235, el bisbe de Tortosa Ponç de Torroella, senyor del lloc, atorgà una carta de poblament a dos particulars, Barberà de la Torre i Pere de Falset, perquè el poblessin d’acord amb els costums de la ciutat de Tortosa. Aleshores el poblet s’anomenava el Vilar de Santa Maria i pertanyia a Santa Maria de Tortosa. Les confrontacions eren a llevant el camí que duia a Lloret, a migdia la plana fins a la via d’Olzinelles, a ponent amb el barranc de la Galera i a tramuntana amb el puig d’Airoça. Cal assenyalar que ja aleshores, i fins i tot anteriorment, quan passà de domini sarraí a domini cristià, hi devia haver un petit nucli de població, una petita vila, ja que sempre és documentat com a vilar. De la primeria del segle XVII és una notícia que esmenta Mas de Barberans. De tot això, hom pot deduir que el llogaret que els sarraïns anomenaven Fabarium i els cristians el Vilar de Santa Maria amb el temps prengué el nom d’un d’aquells dos primers repobladors establerts pel bisbe: Barberà de la Torre. Barberà i els seus successors posseïren, per al bisbe tortosí, l’antic vilar, i hi devien tenir-hi una casa o un mas, el qual posteriorment i per extensió donaria nom a la població: Mas de Barberans, testimoniat continuadament a partir del segle XV.

Font: Enciclopèdia catalana