Gaudeix de La Bisbal del Penedès

 

La Bisbal del Penedès

Comarca: Baix Penedès - Habitants: 3.460 - Extensió: 32,54 km² - La Bisbal del Penedès, Can Gordei, l'Esplai del Penedès, la Masieta, la Miralba, l'Ortigós, la Pineda de Santa Cristina, el Priorat de la Bisbal, el Papagai. (Fuente: Nomenclàtor oficial de la Generalitat de Catalunya)

La Bisbal del Penedès

Situació i presentació

El municipi de la Bisbal del Penedès és situat a la part ponentina de la comarca, a la rodalia de les serres de ponent. El terme té una extensió de 32,54 km2 i limita al N amb el terme del Montmell, a l’E amb els termes de Sant Jaume dels Domenys i Llorenç del Penedès, al SE amb Banyeres del Penedès, al S amb l’enclavament de l’Albornar, que pertany a Santa Oliva, i amb el terme d’Albinyana, i a l’W amb els termes de Masllorenç i Rodonyà, aquest darrer de la comarca de l’Alt Camp. El terme és accidentat pels contraforts meridionals de la serra del Montmell, que cobreix tota la part de tramuntana, amb una cota màxima de 550 m al Puig Francàs i d’altres altituds menors, sempre entre 350 i 400 m, a tota la ratlla de separació dels termes, des de la plana de la Llàntia (378 m), a l’extrem de ponent, fins a les Quatre Fites, al NW. L’aspecte muntanyós es manté per la banda de ponent i també pel S, només el sector més sud-oriental del terme s’obre a la plana penedesenca. El terreny és predominantment calcari del cretaci als estreps de la mola del Montmell amb alguns illots del miocè propers a la vila. A les zones planes hom troba travertins i argiles quaternàries. A la zona muntanyosa s’observa una forta erosió càrstica, i hi ha algunes coves (cova de la Roca Foradada, cova de Santa Cristina) i avencs (avenc del Manyer, avenc de la Reixa, avenc de la Caseta). El terme és drenat per un conjunt de rases i torrenteres, dirigides totes de N i NW al S, l’eix principal de les quals és el torrent del Prat, que canvia el seu nom pel de riera de la Bisbal, tan aviat com voreja la vila. Més a llevant hi ha el torrent o rasa de la Costa, i, cap a ponent, hi ha el fondal del Pi de les Tres Branques i el torrent de la Llàntia, que apleguen totes les aigües d’aquesta zona i les aboquen a la riera de la Bisbal, poc abans d’abandonar les terres del terme municipal. Entre les terres no conreades hi ha un predomini de les garrigues i el pasturatge. El bosc de pi blanc ( Pinus halepensis), que cobria la part del terme que voreja la serra del Montmell, ha estat delmat per diversos incendis forestals.

El terme comprèn la vila de la Bisbal del Penedès, la qual ostenta la capitalitat municipal, i la caseria d’Ortigós. Escampades arreu del terme hi ha un munt de masies i cases de camp, la major part d’elles desocupades, i un bon nombre d’urbanitzacions, com Can Gordei i el Priorat de la Bisbal. Travessa el terme la carretera C-51 del Vendrell a Valls, de la qual surten dos trencalls cap a la vila de la Bisbal del Penedès; un d’ells continua cap a Ortigós i fins a Llorenç del Penedès. A Joncosa s’hi va per una carretera des de la vila. El terme és tallat per l’autopista AP-2 que passa al N de la vila, on hi ha un accés.

La població

Les primeres dades de població ( bisbalencs) segons el fogatjament de l’any 1358 comptabilitzen 38 focs. El 1718 se censaren 363 h de dret que el 1787 ja s’havien convertit en 814, dels quals 82 vivien a la caseria d’Ortigós. El primer cens del 1857 la població continuava mantenint el seu creixement i el terme tenia un total de 1.474 h. Al llarg de tot el segle XIX la població va créixer constantment fins que el 1910 s’aconseguiren els 1.770 h, moment en què es manifestà la primera epidèmia de grip. Els anys posteriors són reflex d’una davallada, sobretot del potencial femení que marxà a servir a fora, fet que es deturà amb la instal·lació d’una fàbrica tèxtil. Els sotracs de la dècada de 1930 es degueren principalment als efectes de la guerra de 1936-39. Des de la dècada de 1940 la població ha mantingut una sèrie demogràfica amb petites fluctuacions. Tan sols a la dècada de 1970, quan es deixaren sentir els efectes de la crisi econòmica i moltes famílies marxaren a treballar a altres llocs, principalment a Barcelona, es registrà la data de població més baixa del segle, en comptabilitzar-se 1.176 h el 1975. La població s’anà recuperant posteriorment, paral·lelament a les noves funcions municipals. El 1981 la població era de 1.239 h, que augmentaren a 1.388 el 1991 i a 2.182 h el 2001. L’any 2005 s’arribà a 2.680 h.

L'economia

La base econòmica tradicional de la vila és l’agricultura i, malgrat l’aspror del terreny, més de la meitat de la superfície total és conreada, bàsicament dedicada al secà. El regadiu correspon a les hortes situades a prop de la riera, al seu pas per la vila i al paratge dels Vinyets, a l’E del nucli. La seva producció agrícola és molt diversificada, però destaca la vinya, seguida de les oliveres, els ametllers i els cereals. El garrofer és en retrocés. Algunes de les explotacions més grans són les de la Costa, Ca l’Alegret, Cal Llagostera i Cal Sumoi. L’any 1920 es fundà un Sindicat Agrícola per a la compra en comú d’adobs, sofres i sulfats, que deixà de funcionar com a tal en acabar la guerra de 1936-39. Aquestes funcions foren continuades pel Sindicat Vertical de la Germandat de Llauradors i Ramaders. El 1962 es va crear la secció de celler, com a Cooperativa Agrícola, i la Secció de Crèdit amb reformes i millores de l’almàssera i del magatzem. La Cooperativa també s’encarrega de l’elaboració d’oli, comercialització dels productes del camp, etc. El sector ramader té certa importància en el conjunt de l’economia municipal. Hi ha granges avícoles i corrals de bestiar porcí.

La indústria no ha tingut un gran desenvolupament, però és representada en diversos sectors, com el tèxtil, l’agroalimentari i el del metall, a més de la construcció i els transports. A la vila es fa mercat setmanal el dimecres. Cal esmentar que al terme hi ha l’accés al circuit de proves automobilístiques de l’Albornar.

La història

Com a testimonis d’un hàbitat prehistòric, al terme de la Bisbal —com al d’Albinyana— hi ha coves i avencs que proporcionen material arqueològic. Solé i Caralt n'explorà algunes i trobà instruments de sílex, fragments d’ossos i bocins de ceràmica llisa a les coves de la Roca Foradada i de Santa Cristina, i catalogà aquests materials de l’Eneolític final. També identificà terrissa ibèrica i altres materials del mateix període cultural al lloc anomenat el coster de la Torre i a la parada del Vilar.

Les primeres notícies històriques de la Bisbal coincideixen amb el període de la primera expansió comtal. Al segle X, la vila no existia com a tal i només a la primeria del segle XI, en el testament d’Adalbert, del 1011, s’esmenta entre les confrontacions del terme d’Albinyana. L’any 1302 en establir-se Mir Llop Sanç al castell de Banyeres, es documenta “parada que Dicunt Episcopalem”, i altra vegada s.esmenta el 1307, en la concòrdia entre l’abat Guitard i Bernat Odger de Castellet. Aleshores pertanyia al terme de Castellví de la Marca. Això ens porta a considerar que la Bisbal no existia en aquella època com a localitat sinó com a “parada” o “hostal” i que era situada en lloc de pas. Hi ha un buit històric fins a la castlania dels Salbà, al començament del segle XIV. La parròquia de Santa Maria de la Bisbal era estructurada al segle XIII, i no és probable que la seva creació fos gaire anterior. Semblantment, el castell de la Bisbal, que devia ser erigit en aquell temps o més tard, no és documentat fins el 1330; Solé i Caralt esmenta Guillem Salbà, parroquià de la Bisbal durant el 1309; quan era castlà i senyor de la Bisbal, testà l’any 1348.

Els Salbà procedien del lloc de l’Albà, avui despoblat, del terme d’Aiguamúrcia, a la comarca de l’Alt Camp. A partir del segle XV s’anomenen barons de la Bisbal. Es van mantenir en la possessió del castell per moltes generacions. Per entroncaments familiars la senyoria passà als Vilallonga ja pel segle XVII. El poble havia perdut la dependència episcopal, i la superior jurisdicció la posseïa el rei. Durant la guerra contra Joan II, Bernat Salbà es posà al servei del rei Joan, contra la generalitat de Catalunya. Aquesta fidelitat li valgué prerrogatives quasi il·limitades al castell i terme de la Bisbal i a la quadra de Frasser, actualment Freier. La Bisbal participà activament en molts aldarulls del segle XIX. El 1813, en la batalla de la Bisbal, els francesos comandats per Mathieu foren rebutjats amb pèrdues per les tropes del general Copons. L’alçament del general Romagosa, natural de la Bisbal, contra la constitució, l’any 1822, marcà el poble com a partidari de l’absolutisme. Així, doncs, la Bisbal fou vila carlina en les tres guerres del segle XIX, durant el qual es produí una certa prosperitat per a la vila, on hi havia tres o quatre fàbriques d’aiguardent que, a poc a poc, han anat tancant.

Font: Enciclopèdia catalana