Gaudeix de Benifallet al Baix Ebre

 

Benifallet

Comarca: Baix Ebre - Habitants: 721 - Extensió: 62,42 km² - Benifallet. (Fuente: Nomenclàtor oficial de la Generalitat de Catalunya)

Benifallet

Situació i presentació

El terme municipal de Benifallet, d’una extensió de 62,42 km2, és situat a l’extrem més septentrional de la comarca, al límit amb les comarques de la Terra Alta i la Ribera d’Ebre (al termenal amb Miravet hi ha la Roca Folletera, divisòria històrica del terme de Tortosa). El terme confronta amb Prat de Comte (W) i el Pinell de Brai (NW), municipis de la Terra Alta; amb Miravet (N) i Rasquera (NE), de la Ribera d’Ebre, i amb Tivenys (S), Paüls (W) i Xerta (SW), de la mateixa comarca del Baix Ebre. Molt accidentat, el municipi s’estén a ambdues ribes de l’Ebre, i comprèn la vall del riu, delimitada al SE per les elevacions de les Muntanyes de Cardó, divisòria d’aigües entre l’Ebre i la mar, mentre que per la dreta la vall del riu resta encaixada i tancada per les serres dels Aligars i de Vallplana i els cims de Portell.

El Bloc de Cardó, al SE del terme, comprèn l’abrupta vall de Cardó, formada sota els punts més alts de la carena (la Creu de Santos, 941 m), fites amb els municipis veïns. La vall de Cardó, força angosta i drenada pel barranc de Cardó, es prolonga per la vallada de Costumà i desguassa a l’Ebre al N de la vila de Benifallet. Resta dins el municipi l’antic convent i balneari de Cardó amb les seves diverses ermites. Al massís de Cardó destaquen la punta de l’Agulla i, vers ponent, les Set Serres i el coll o tossal de Som; en direcció a llevant, els portells de Xàquera i de Cops, o portell de Cardó, per on passen diversos camins antics que travessen el massís. Són prolongacions del susdit massís, el tossal del Caramull (421 m), la Tossa (483 m), la Mola i los Puntals. De relleu càrstic, hi ha diverses fonts i coves, amb estalactites i estalagmites (la cova de les Meravelles i la Cova Marigot) i algunes amb vestigis de poblament antic (la de l’Aumediella i altres).

La població

El fogatjament de Tortosa del 1374 assigna a la població (benifalletencs) un total de 37 focs, 16 dels quals eren de cristians i 21 de musulmans. El fogatjament general del 1380 indica que a Benifallet hi havia 18 focs i 14 a Costumà. El del 1553 assigna 61 focs a Benifallet i 6 a Costumà i en el cens del 1718 figuren 199 h de Benifallet. El 1820 hi havia 149 h a Benifallet i 15 a Costumà; el 1830, 794 i 24 respectivament, i el 1860 el terme tenia en total 1 405 h. La població continuà en augment fins al tombant de segle: 1.889 h el 1887 i 2.008 el 1900. A la segona meitat del segle XIX, si bé existia una concentració urbana a la vila, també hi havia alguns masos dispersos. La minva demogràfica, però, començà de seguida, imputable en gran part, almenys durant els primers decennis del segle XX, a la plaga de la fil·loxera, que matà les vinyes (el 1920 hi havia 1.920 h i 1.707 el 1930). El 1940 Benifallet tenia 1.476 h i el 1950, 1.479. Amb anterioritat a aquest any, s’havia iniciat ja un corrent migratori vers poblacions més industrialitzades: el 1960 tenia 1.368 h, 1.183 el 1970, 1.034 el 1981 i 1.037 el 1984 . Al final dels anys vuitanta el corrent migratori es va aguditzar, tot deixant Benifallet amb 934 h el 1991, 848 h el 2001 i 810 h el 2005.

L'economia

L’economia del terme ha estat de sempre eminentment agrícola. Des del segle XVIII i fins a la fil·loxera es conreava vinya als bancals de les muntanyes, fins i tot en llocs de difícil accés. Després de la fil·loxera se substituí per plantacions d’oliveres, ametllers i garrofers. Durant molts anys, una gran part de la població s’havia d’ajudar amb treballs temporers fora del municipi. Els anys de la postguerra foren de gran ajuda els jornals que s’obtenien en l’explotació del balneari de Cardó, avui tancat. També fou un suplement a l’economia l’explotació d’unes mines de terra refractària del terme del Pinell de Brai, on treballaren molts benifalletencs. Industrialment, s’explotaven pedreres per fer guix a petita escala.

La transformació agrícola important es realitzà a partir dels anys 1940-1950. Les terres d’al·luvió de les riberes foren transformades en horts i sembrats que ajudaren a subsistir durant els difícils anys de la postguerra. Després, als llocs on hi havia hagut garrofers i sembrats, es feren plantacions de presseguers, els fruits dels quals s’exporten a Barcelona. Quan els presseguers comencen a envellir se substitueixen per cítrics, que cobreixien gairebé la totalitat de la ribera; una gran part del seu fruit (taronges sobretot) s’envasa i s’exporta. De fet, l’activitat del municipi és polaritzada per aquests dos conreus. Les oliveres i els ametllers també hi són destacables. Pel que fa a la ramaderia, cal esmentar al municipi i el porcí. També hi ha alguns ramats d’ovelles.

La història

Benifallet és esmentat ja el 1153. El lloc ja existia, doncs, abans de la conquesta de Tortosa per Ramon Berenguer IV. Pertanyé al terme de la dita ciutat. Hi tingueren béns els Pinyol i també els Sentmenat (el 1188 Pere de Sentmenat, a qui feia de mitjancer el sarraí Alí Afato, vengué a Arnau Moragues l’honor que tenia a Benifallet; el 1189 el susdit Moragues va vendre l’honor esmentat a Arnau i Berenguer Rubió, personatges que el mateix any donen l’honor a Santes Creus), però la senyoria sembla que aleshores continuava vinculada al sobirà. Així, el 1208, el rei Pere el Catòlic donà a Guillem de Cervera, mentre visqués, a més del castell de Tortosa, Benifallet. El 1215 aquest personatge va fer una restitució dels dits béns a l’orde del Temple. Posteriorment Benifallet retornà a la jurisdicció reial per mitjà de la seva vinculació amb la ciutat de Tortosa (consta que era de la dita ciutat el 1443). Si Benifallet pertanyé durant un temps als templers, Cardó i Sallent foren del domini dels Montcada dins el terme general de Tortosa. El 1207 Ramon de Montcada donà aquests llocs a Bernat Oliver Fuster amb el seus termes i pertinences, perquè els posseís, explotés i hi establís conreadors. Bernat Oliver, el 1212, hi fixà la residència d’un grup de pobladors; la seva vídua, el 1228, vengué els dits llocs a Bernat Pinyol, que era senyor de Costumà. El 1417, la senyoria d’aquests llocs (Cardó, Sallent i Costumà) passà al monestir de Benifassà. Al cap de pocs anys, el 1459 foren el forn, la sénia, el castell de Benifallet i els seus censos que passaren al susdit monestir cistercenc de Benifassà.

Font: Enciclopèdia catalana