Gaudeix de Banyeres del Penedès

 

Banyeres del Penedès

Comarca: Baix Penedès - Habitants: 3.121 - Extensió: 12,19 km² - Banyeres del Penedès, els Boscos, Casa Roja, les Masies de Sant Miquel, el Priorat de Banyeres, Saifores. (Fuente: Nomenclàtor oficial de la Generalitat de Catalunya)

Banyeres del Penedès

Situació i presentació

El municipi de Banyeres del Penedès és situat a la part central de la comarca del Baix Penedès, a la depressió penedesenca i limita al N amb Llorenç del Penedès i Sant Jaume dels Domenys, a l’E amb l’Arboç, al S limita per un punt amb Castellet i la Gornal (Alt Penedès), amb Bellvei per una estreta franja i amb Santa Oliva, al SW amb Albinyana, a l’W amb l’enclavament de l’Albonar (Santa Oliva) i al NW amb la Bisbal del Penedès. El terreny és suaument ondulat amb inclinació en sentit NE-SW, la mateixa que segueix la riera de Banyeres. A ponent, el límit del terme és marcat pel torrent del Papiolet. El sòl es gairebé del tot constituït per formacions diluvials, amb excepció d’alguns punts més enlairats, com el puig de Banyeres (172 m), on aflora el miocè. En general és bastant ric en aigües subàlvies. Hi ha un predomini del bosc de pi blanc (Pinus halepensis) i garrigues (Quercus cocciferae).

La població

Les primeres dades de població (banyerencs) es remunten al fogatjament del 1358 quan es comptabilitzaren 56 focs, els quals anaren minvant fins que el 1553 n’hi havia només 16. La població anà creixent al llarg del segle XIX paral·lelament al desenvolupament del conreu de la vinya, encara que no tan espectacularment com en altres termes. El 1920 es censaren 803 h. A partir d’aquesta data la població minvà fins que a la dècada de 1960 començaren a registrar-se les primeres onades migratòries cap al terme. L’augment més espectacular es donà amb el pas dels 639 h que hi havia el 1970 als 1.299 del 1975. En el cens del 1981 la població comptabilitzada era de 1.520 h, i posteriorment s’aprecià una estabilització demogràfica, amb petites oscil·lacions. El 1991 es registraren 1.483 h i el 2001 n’eren 1.736. L’any 2005 s’arribà a 2.303 h.

L'economia

L’agricultura ha estat la base econòmica tradicional de Banyeres i, malgrat que ha patit una regressió, manté encara una certa importància. Es conrea bona part del terme, i la majoria dels conreus són de secà. El principal conreu és la vinya, seguit dels cereals, les oliveres, els ametllers i els garrofers. S'ha donat també impuls al conreu de l’avellaner i d’altres fruiters. El 1918 es fundà el celler cooperatiu (Sindicat-Cambra Agrícola de Banyeres), i el 1978 van ser inaugurades les noves instal·lacions de la Cooperativa Agrícola i Caixa Rural. La ramaderia manté certa rellevància dins el marc econòmic municipal; és basada en l’aviram (amb una notable producció d’ous), però també hi ha bestiar porcí i oví. Als tallats verticals d’antigues explotacions hi ha nombrosos nius d’abellerols (Merops apiaster).

Cap al final de la dècada de 1960 la instal·lació d’indústries al terme veí de l’Arboç va ser la causa que gran part de la població passés a treballar en aquest sector (sobretot a la fàbrica de vidre Cristalleria Espanyola, de l’Arboç). Al mateix municipi, els principals rams industrials són el tèxtil i el químic, però també hi tenen presència el de la fusta, del metall, de l’alimentació, de la construcció, etc. Tot i que el sector terciari no ha tingut un gran desenvolupament, Banyeres disposa d’alguns establiments d’allotjament i de restauració, i altres serveis bàsics. Cal mencionar que al sector occidental del terme s’estén part del circuit de proves automobilístiques de l’Albornar.

La història

La torre que hi ha dalt del puig de Banyeres és documentada el 938 com la guàrdia de Banyeres. El lloc era als confins de la Marca i pertanyia al bisbe de Barcelona i a la canònica de la seu, probablement per col·lació dels fidels, almenys des del segle X. El fet que al puig de la Guàrdia de Banyeres es trobés ceràmica musulmana barrejada amb ibèrica podria indicar que, potser, el lloc fou ocupat anteriorment pels sarraïns, bé que la ceràmica àrab també hi hauria pogut arribar gràcies al comerç i les bones relacions que, durant la segona meitat del segle X, es tingueren amb el califat de Còrdova. L’any 1032 el bisbe Guadall i els canonges de la seu de Barcelona van fer establiment del castell de Banyeres a Mir Llop Sanç. Pel testament d’aquest cavaller es prova l’antiguitat de la parròquia de Banyeres. El castell continuà en poder dels descendents de Mir Llop Sanç com a feu del bisbe i de la canònica de Barcelona. Els Banyeres eixamplaren els seus dominis amb l’adquisició de diversos altres béns a la rodalia (l’Albornar, Tomoví, Albinyana), que obtingueren en feu dels abats de Sant Cugat. El 1177 el bisbe i la canònica de la seu de Barcelona van pledejar contra Guisla de Banyeres, muller de Guillem de Santmartí, per usurpació de drets que la mitra tenia a l’esmentat castell. El 1183 Arnau de Ribes, que era casat amb Guillema de Banyeres, passà a ser feudatari del bisbe de Barcelona pel castell de Banyeres. Guisla de Banyeres encara hi tenia drets, però, ja que el 1203 va definir a la canònica de la seu de Barcelona la meitat del castell de Banyeres, reconeixent a aquesta canònica el dret i el domini. El 1371 el castell de Banyeres passà al patrimoni reial per privilegi d’incorporació, al contrari de Ribes, que continuà essent de la Mensa Episcopal. Al segle XVII el castell i lloc de Banyeres encara pertanyia a la corona.

Font: Enciclopèdia catalana