Història

Alt Camp

 

El poblament prehistòric a l’Alt Camp seguí el mateix procés que a la resta del Camp de Tarragona. Hom té constància que ja era habitat al paleolític (9 000 anys aproximadament aC). Es tractava de nòmades que vivien en balmes; destaquen la Cova del Pont de Goi i la balma de Picamoixons, situades al terme de Valls.

El període neolític (de 9 000 a 3 000 anys aC, aproximadament) es caracteritza per la introducció lenta de l’agricultura i de la ramaderia; per consegüent es passà a un estadi d’assentament fix o semifix. Cal cercar la procedència dels materials d’aquest període conservats a l’Alt Camp a la cova del Garrofet (Querol), on es descobriren restes de ceràmica cardial. L’edat del bronze (de 3 000 a 500 aC), caracteritzada per la construcció de megàlits i per l’ús de metalls, ja té uns assentaments considerables a la comarca. De l’etapa del bronze antic, cal esmentar com a significatives les coves sepulcrals del Cau d’en Serra (Picamoixons), on s’han trobat ceràmica, restes d’homínids i un bon conjunt de materials de sílex, la Cova del Bosquet (Mont-ral) i la Cova del Mas del Gat (Figuerola del Camp) i l’Avenc de les Abelles, la Cova dels Moros i la Cova de la Moneda, totes a Mont-ral. Respecte a les construccions megalítiques, cal esmentar les de la cista anomenada La Cabanyota, túmul de pedra i de terra, i la galeria coberta del Mas Pla de Valldossera, cambra amb el sòl enllosat, ambdues a Querol. De l’etapa del bronze mitjà, s’ha trobat un nucli ja protourbà, la Cova del Buldó (Mont-ral), juntament amb dues sepultures i un gresol per a fondre metalls. L’etapa final del bronze es caracteritza per un canvi d’hàbit pel que fa als enterraments, ja que es practica la incineració. A la comarca s’han trobat mines de ceràmica a la Cova del Garrofet (Querol).

És molt poc el que se sap de l’ocupació sarraïna a la comarca. Gairebé l’única referència que es té és el pas de l’expedició d’Almansor (el 986) pel territori català, que va assolar el primer poblament de la comarca, centrada als castells de l’Albà (Aiguamúrcia), Selma (Aiguamúrcia) i Cabra del Camp, que feien de frontera efectiva amb les hosts musulmanes. És documentat el fet que a la fi del segle X els comtes de Barcelona, d’una manera més o menys efectiva, controlaven part de la comarca. Així, Bràfim i Vila-rodona eren en procés de colonització el 959, Albà i Selma van ser cedits pel bisbe Vives de Barcelona el 978, el castell de Cabra i el de Querol consta que ho foren el 980 i el 988 respectivament, Vallmoll era colonitzat el 995 i Vilabella el 1010. El 960 Borrell II vengué a Udolard el castell de Queralt i s’hi esmentava com a llindar, entre d’altres, el de Montagut (Querol), restaurat el 993. El 1012 Adalbert reconquerí i cedí al cenobi de Sant Cugat del Vallès terrenys de l’actual Penedès i del Tarragonès, entre els quals també hi havia el terme de Montferri. El 1030, amb motiu del casament d’Ermengarda, aquesta va lliurar part de les terres de la franja del Gaià a l’església del castell de Selma. Alhora, s’iniciaven els llocs del Pla de Santa Maria (1173), Alió i els Garidells (1174), etc. Se sap també que el primer document del castell de Montferri data del 1072, que després passà a la baronia de Castellvell i que el 1233 se’n féu càrrec el monestir de Santes Creus. D’altra banda, el 1142 Guillem de Sant Martí féu donació del castell de Selma, ja abandonat, als templers, que el 1196 el constituïren en comanda.

La construcció de l’església parroquial de Sant Joan, a Valls, data del segle XVI, en concret del 1570-83, i el 1566 es posà la primera pedra de l’Hospital de Sant Roc. D’altra banda, hi ha constància que entre la segona meitat del segle XVI i la primera del segle XVII la comarca acollí grans quantitats d’immigrants francesos. A Vila-rodona, per exemple, n’arribaren 102.

La guerra del Francès significà un nou estrall per als pobles de l’Alt Camp. La batalla més sagnant fou la del Pont de Goi, a Valls, el 25 de febrer de 1809, que acabà amb victòria dels francesos. L’any 1812, “l’any de la fam”, implicà un augment considerable de morts, estudiats a Vilabella, indret on morí el 15% de la població. Alió i Puigpelat no acusaren tant l’estrall, ja que les famílies riques ajudaren els necessitats. Fruit d’aquest estat, entre altres qüestions, va ser el naixement de cabdills liberals o absolutistes. Joan Rafi Sastres de Vilabella, per exemple, fou un absolutista, enquadrat, després del 1825, en el bàndol dels malcontents, i penjat a la forca el 1827. Durant el Trienni Liberal, al final del juliol del 1822, trenta persones moriren en un combat a Vila-rodona.

Font: Enciclopèdia catalana


● La situació

● La població

● L'economia

● La cultura